Las mismas recetas en castellano y otras más de panes en: LAS RECETAS DE GLUTONIANA

lunes, 16 de noviembre de 2009

Borraines (borrajas)

.
.
Pels volts de Nadal, ma mare, ma iaia o ma padrina feien bandejades de borraines (podeu vore la foto aquí). I jo sempre me preguntava que devien trobar de bo menjant una fulla que trobaven al costat dels camíns. Ja de gran vaig decidir provar-les i em van encantar. I us puc assegurar que no fan gens gust de fulla.
.
Les borraines ( o aborraja, alcohelo, argabazo, borracha, borrachera, borrachuela, borraga, borraja, borraja blanca, borraja común, borraja fina, borrajas, borraxa, buglosa vulgar, burraja, corrago, flores cordiales, forrajas, lengua de buey, pulmunar, árnica), són una planta que s’utilitza per a vàries coses. A les Terres de l’Ebre, ens les menjem arrebossades amb una pasta, i per sobre amb una mica de mel o sucre. Però també hi ha d’altres llocs que es menjen com un plat de verdura; a Mallorca per exemple, les fan servir per aromatitzar bunyols, i hi ha gent que les fa servir per fer infusions.
.
En una cuina austera com la dels nostres avis, era un luxe menjar-ne, encara que sortia bé de preu ja que les podien recollir del camp. Ma mare me contava que ma iaia en feia, les deixava remullades amb la mel, i s’anaven amarant amb la dolçor de la mateixa. Després havien baralles per a vore qui en menjava més.
.
Espero que esta recepta no sigue com la dita “quedarse en agua de borrajas” (quedar-se en res, que no té importància), i vos cride l’atenció i intenteu trobar-ne per provar-les.
.
.
Recepta original (que feia ma iaia):

Fer una mescla amb aigua i farina, fins que quedi una massa per poder arrebossar les borraines. (Ha de quedar una textura com la que es veu a la foto de baix). Rentar les fulles de les borraines, secar-les, i passar-les per la massa preparada. Es fregeixen amb oli de gira-sol (no cal posar-ne molt) i es posen sobre paper absorbent. Es van posant en un bol i s’hi posa per sobre la mel o el sucre. O també es poden servir soles i que cadascú es posi el que vulgui per sobre. Millor menjar-les acabades de fer.

Nota: originalment es feien així. Després la gent va anar afegint l’ou, llet, ratlladura de llimona, llevat, etc. Ma mare les va fer amb 1 ou, aigua mineral, una culleradeta de llevat en pols i farina.

Nota per a celíacs: vam fer servir la farina de Schär, Mix Dolci i van quedar molt bones. (Ma mare ja s’està fent una experta amb les farines sense gluten i li van quedar boníssimes i molt cruixents).
.

.

Aquesta recepta és la meva aportació al "Hecho en mi cocina" d'aquest mes on haviem d'enviar una recepta relacionada amb "Comida de mi pueblo". Aprofito per felicitar a l'amfitriona que ha proposat aquest tema, Erika del blog "La Ventolera".



.

24 comentarios:

Kako dijo...

Amiga, que entrada mas emotiva para mi. Durante toda mi vida hemos comido la Borraja en casa, es una hoja muy especial y esa textura como espinuda me encanta. En mi casa materna siempre se picaba muy fina y se agregaba a la crema (nata) batida con limón, pimienta y sal, esto se vertía sobre las lechugas para ensalada, acompañada de unas papitas nuevas y un pollo asado era la gloria!, aquí sabes que nunca lo he visto, sólo en el patio de una caza como cultivo propio, pero en granjas o en el super jamás y que ganas de ellas. Esos rebozados deben estar exquisitos, me habría encantado probar tu receta, que delicia seguro.

Vine a decirte que me disculpes, te juro que intenté hacer un plato con carne picada pero me fué imposible, tuve una semana super dura y se me fué el tiempo. Estaré encantada de participar en otro evento de celiacos, con mucho gusto, a ver si para la próxima me entero con mas tiempo

Besos y linda semana.

Kako dijo...

Escribí caza, disculpa la fata de ortografía, es casa.
No me di cuenta.

juan el catalan dijo...

Hola Bajoqueta, esto de la borrajas lo habia sentido alguna vez pero no las e visto ni las e comido nunca,pero creo que asin rebozadas deven estar muy bien, un saludo.
JUAN

Margarida dijo...

Jo recordo que de petita la meva tia sempre deia que eren boníssimes, i quan anàvem pel camps sempre en collia, però no sé com les cuinava. Jo no les he tastat mai i, com sóc força maniàtica, com no siguin d'algun hort "de confiança" no les penso provar, que hi ha molts pixapins per aquests camps!
Un petó!

La cuina vermella dijo...

No les he tastat mai, però diuen que son boníssimes, molt saboroses i saludables. Gràcies per fotografiar-les, ja que no les havia vist mai. Molts petons.

xocolata dijo...

Jo no n'he menjat mai, però quan era petita tenia companyes d'escola que en menjàven rebossades com a verdura. Se'n troba sovint així que algún dia l'hauré de provar.
Mònica

Elvira dijo...

Mira siempre las he querido probar, mi padre se volvía loco cuando mi abuela se las preparaba, pero yo nunca tuve la suerte de comerlas... las fotos geniales, y las manos de tu madre, denotan a toda una experta. Una aportación genial, me ha encantado , un beso para tí y para tu mami.

Josepb. dijo...

Bajoqueta; -A la taula i al llit el primer crit- Jo n'he probat a Bot -Terra Alta- amb una amanida i no hagués dit mai que eren aixó... borraines. M'explicaven en el restaurant; que és com una enciam, però sense ser-ho... que el millor era provar-la... i així ho vaig fer i la veritat molt bones de gust. Que vaigi de gust Bajoqueta¡¡ Josepb.

Mercè dijo...

Monica, gracies per instruir-me perque no n'havia sentit parlar mai, ni vist ni tastat!!! Ja ho preguntare a casa! ;)
Petons!

La Quinta de Luculus dijo...

quina entrada més xula! jo no n'he tastat tampoc mai, però sé que els meus avis es delien per les neules i les borraines com a dolços de Nadal. M'has fet somriure en recordar-ho...
Molts petons i moltes gràcies per recuperar aquesta recepta!

Gemma dijo...

Quin post més interessant! No m'hauria imaginat mai que les borraines es mengessin dolces, ensucrades o amb mel... serà qüestió de provar-ho, ja ho crec!

MaryLou dijo...

Pensaba que de las borraines nomès es menjaven les tijes!!! Qué bones deuen ser aquestes fulles dolçes!!
Petonets

*Eva* dijo...

yo había comido borrajas de pequeña, y reconozco que no me gustaban nada. Tendré que volverlas a comer de mayor para valorar.
bs!

ANNAFS dijo...

Aquí no hi ha costum de menjar-ne. Jo ni sabia la traducció al català. De tota manera, sí que m' ha crdat l' atenció la teva recepta, i si en trobés, en compraria per provar-les.
ptns.

Dolorss dijo...

L'altre dia una noia de Beceit ens va mostrar aquesta manera de fer les borraines i em vaig quedar al·lucinada, no en tenia ni idea. Que n’és de gran la nostra gastronomia.
petons

la vella carmanyola dijo...

ooooohhhhh! la meva padrineta també en feia i m'encantaven.

M'has fet venir un munt de records ara ;)

Recordss

MªJose-Dit i Fet dijo...

Uff quina explicació més encantadora has fet, m´ha encantat!! he de demanar a la meva avia si aquí també es menjen...potser si...moltes mercis per compartir aquesta recepta i la seva història...petonets!!

Eva dijo...

Jo no les he menjat mai, o això crec, potser que primer pregunti per casa a veure el què...
Una abraçada!!!

bajoqueta dijo...

Kako, me alegro mucho que también las conozcas y que las hayas probado. No conocía esto de la salsa, me lo apunto. Pregunta en verdulerías, yo en supermercados nunca he visto.
No te preocupes por lo de la receta de carne picada, habrá más, mira para enero tendrás tiempo quizás:
http://todoslosmeses.wordpress.com/2009/11/16/postres-con-cuchara-enero10/

Juan, no son de dieta pero de vez en cuando... jeje.

Margarida, natros normalment les aconseguim normalment d'algun hort de gent que te'n dóna. Jo no recordo mai a casa d'haver-ne comprat. Mira si algú te'n pot aconseguir de confiança:)

Vermellets, Pos mira ara ja sabeu com són :)

Xocolata, espero que t'agraden si les proves :)

Elvira, mi madre también hacía un montón, lo que ahora no puede comer dulce así que no las hace. Me las había guardado para mí y para ponerlas en el blog jeje. Ella es toda una artista, y ahora ya experta con la harina sin gluten :)

Josep, m'agrada que les hagis provat, a vore si la pròxima vegada ho pots fer de postre :)

Mercè, segur que algú gran ho coneixerà :)

Maragda, ai jo pensava que tu si que n'hauries provat, ara m'has fallat!

Gemma, m'alegro de donar-te-les a conèixer :)

bajoqueta dijo...

MaryLou, aquí sempre s'han menjat en fulla, i per verdura també. Lo de les tijes m'ho van dir l'altre dia a l'altre blog :)

Eva, potser si les menjaves soles no eren tan bones :)

Anna, espero que les trobes :)

Dolors, m'encanta poder ensenyar-vos noves coses :)

La vella carmanyola, veig que molta gent ho coneix per les àvies i així :)

M. José, se nota que té significat per mi no? jaaja. Espero que ho pugues trobar.

Eva, potser algú gran sabrà lo que són :)

Mai dijo...

Jo les faré exactament igual que la teva iaia i que la meva, que també era iaia i de Xerta i també feia borraines i anàvem per la vora dels camins a buscar les fulles per fer-les arrebossades, noia jo encara les faig però llegir-te m´ha fet saltar les llàgrimes en recordar exactament el que has contat.
molts petons

bajoqueta dijo...

Mai guapa! No plores! Pensa en el bon gustet que te portarà al passat :) M'alegro que t'hagi portat records.

YoSusan dijo...

En casa sólo la vi tomar en tisana a mis mayores, así que tengo que apuntar esta receta tuya tan tradicional.
Es la primera vez que visito tu blog y me gusta mucho.

Saludos

bajoqueta dijo...

YoSusan, gracias! Hablando con mi madre ayer le contaba lo de la tisana, ella no lo conocía que también podía tomarse así.
Bienvenida al blog y aquí estaremos cocinando a tope :)